Memòria Històrica

Tota guerra té els seus vencedors i els seus vençuts. La justícia en el cas de la guerra civil només va ser per als vencedors. És impossible cicatritzar els odis i rancors heretats en la guerra civil sense justícia. És just trobar i desenterrar els cossos dels éssers estimats afusellats pel bàndol franquista.Aquells que van ser afusellats pels republicans van tenir la sort de recuperar els seus cossos i donar-los una digna sepultura. Molts que diuen ser portaveus de l’antic règim censuren la recerca de les restes d’aquells que van ser afusellats pels franquistes. Què hi ha de dolent en tancar aquesta part de la història amb una mica de dignitat? Per què deixen als familiars dels afusellats sense poder enterrar dignament? La justícia a de ser per a tots i d’aquesta manera tancar aquestes cicatrius per sempre en aquestes dues Espanyes. Sembla ser que la forma més senzilla i pràctica és deixar passar el temps perquè les següents generacions ni es recordin de que va existir una guerra que va enfrontar a germans contra germans.

 

 

Els papers de Salamanca

És impensable a dia d’avui entendre com s’especula i es utilitza’n uns documents personals com a arma de persuasió per part d’un Gobern. Primer s’ha de partir de la base que els documents confiscats a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola, pertanyien al govern legítim de la Generalitat. Aquests documents d’un valor incalculable per a les persones vinculades a l’ells, s’utilitza a dia d’avui per part del govern d’Espanya per pressionar a la Generalitat en les seves pretensions de tenir més autogovern. Amenaçant amb no lliurar-ho. També s’ha de dir que certs mitjans de comunicació han manipulat de manera vil a l’opinió pública fins al punt que són els catalans els que roben una cosa que inqüestionablement no és de la propietat de l’ajuntament de salamanca i menys encara dels seus ciutadans, exposar la vida pública dels catalans fora de les seves fronteres és un espoli sense cap dubte al qual si fossin més espavilats l’opinió pública, no es deixarien manipular amb tanta facilitat i subtilesa. Tot això em recorda als temps anteriors a la guerra dels Balcans, on els mitjans de comunicació van preparar el camí de la guerra, injectant odi a una població que a poc a poc es tornava més xenofoga. Tinc fe en que aviat el govern lliuri a la Generalitat el que històricament li pertany. 

Els difícils dies de la transició

Els joves anys de la demócracia va viure tibants moments als quals va haver d’enfrontar-se improvisant potser els seus trémulos passos en la llibertat, la situació política del país era bastant convulsa. Els primers símptomes de malestar en l’exèrcit tenen lloc a l’abril de 1977, quan amb motiu de la legalització del PCE, el dia 9 d’aquest mateix mes, Dissabte Sant, dimiteix l’almirall Pita dóna Veiga, ministre de Marina i el Consell Superior de l’Exèrcit emetent una nota en la qual manifesta la seva disconformitat amb aquesta legalització, encara que l’acati. Al novembre de 1978 té lloc la desarticulació de l’Operació Galàxia, una intentona colpista, per la qual el seu principal responsable, Antonio Tejero, serà condemnat a set anys de presó. L’Operació Galàxia, nom enclavament de la intentona va prendre el seu nom del lloc en el qual els oficials que van prendre part en ell es van reunir, la cafeteria Galàxia, actualment Van Gogh Cafè, a Madrid el 11 de novembre de 1978 . La finalitat del cop era detenir els processos de reforma política que estaven tenint lloc en el país. “L’Operació Galàxia”, va caure abans de començar gràcies a l’actuació de tres presumptes membres que van decidir donar part d’ella a les seves superiors, lliurant-se amb això del posterior consell de guerra, desgraciadament les penalitzacions van ser molt lleus, potser amb la idea de suavitzar els ànims dels militars, tibants per la situació política i la legalització del partit comunista, les penes parell el comandant de la guàrdia civil, Antonio Tejero com per al capità de la policia armada Ricardo Sáez de Ynestrillas, van quedar insulses i per res se’ls rebaixo de grau o se’ls retiro de l’exèrcit. Al principi la data prevista per al cop d’estat era el divendres 17 de novembre de 1978, data en la qual el rei Juan Carlos I estaria de viatge oficial a Mèxic. El pla consistia en l’ocupació del palau de La Moncloa, en el qual el govern en ple estaria celebrant el Consell de Ministres, que seria arrestat, per a obligar al rei a crear un gabinet de salvació nacional. Les tres persones encarregades de l’operació eren el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, el capità de la Policia Armada Ricardo Sáenz de Ynestrillas i altre coronel de l’Estat Major, el nom del qual ha dia d’avui segueix sense identificar, un capità d’infanteria de la policia, un comandant d’infanteria destinat en l’Acadèmia de la Policia Armada i un Comandant d’Infanteria de l’Estat Major de l’Exèrcit, estaven presents en la conversa i van informar a les seves superiors del complot, pel que els tres es van salvar del consell de guerra. El 8 de maig de 1980 els dos sospitosos principals, Tejero i Ynestrillas, van ser jutjats. Ambdós van manifestar que la conversa en la cafeteria Galàxia era «una discussió teòrica sobre la possibilitat de donar un cop d’estat». El fiscal va demanar sis anys per a Tejero i cinc para Ynestrillas, però només van ser condemnats a set mesos i un dia, i sis mesos i un dia respectivament. Cap d’ells va perdre el seu rang militar, fins i tot Ynestrillas va ser posteriorment ascendit a comandant.

23-F El cop d’estat de 1981 es troba estretament relacionat amb els esdeveniments viscuts durant la Transició Espanyola. Quatre elements generen una tensió permanent, que el govern de UCD no va a assolir contenir: els problemes derivats de la crisi econòmica, les dificultats per a articular una nova organització territorial de l’Estat, les accions terroristes protagonitzades per ETA i la resistència de certs sectors de l’exèrcit a acceptar un sistema democràtic. Mentre creix la voluntat colpista en sectors de l’exèrcit i de l’extrema dreta, el govern progressa en l’inici de la dècada cap a una profunda crisi, que durant 1980 es tornarà cada vegada més insostenible. Entre els principals esdeveniments destaquen la dimissió del ministre de Cultura, Manuel Clavero el 15 de gener, la remodelació del govern el 3 de maig, la moció de censura presentada contra Adolfo Suárez per part del PSOE els dies 28-30 de maig, la dimissió el 22 de juliol del vicepresident del Govern, Fernando Abril Martorell, que produïx una nova remodelació al setembre, i l’elecció a l’octubre de Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón menjo portaveu del grup parlamentari centrista, candidat alternatiu a l’oficial (Santiago Rodríguez-Miranda) promogut per Suárez.

La debilitat creixent de Suárez en el seno del seu propi partit, propicia la presentació de la seva dimissió com president del Govern i de UCD el 29 de gener de 1981, en una intervenció televisiva, després de la qual, els esdeveniments van a precipitar-se. El 1 de febrer, el Col·lectiu “Ametllers” publica en L’Alcàsser un article clarament colpista; del 2 al 4 de febrer, els reis viatgen al País Basc, on els diputats de Herri Batasuna els reben amb un fort esbronc i diversos incidents, i el 6 de febrer apareix assassinat l’enginyer de la central nuclear de Lemóniz, José María Ryan, segrestat uns dies abans, mentre se segueix sense notícies d’altre industrial segrestat, Luis Suñer. Enmig d’aquest tibant clima, s’engeguen els processos de substitució de Suárez. Entre els dies 6 i 9 de febrer té també lloc l’II Congrés de UCD a Mallorca, on el partit apareix descompost i és triat com president Agustín Rodríguez Sahagún, i el dia 10, Leopoldo Calb-Sotelo és nomenat candidat a president del Govern. En aquest enrarit escenari, el dia 18, Calb-Sotelo presentava el seu govern, però en la votació del dia 20 no va obtenir la majoria necessària per a la investidura, pel que havia de produir-se una nova votació el dia 23, dia que triarien els colpistes per a la seva temptativa de cop d’Estat. Una temptativa en la qual anaven a confluir les voluntats d’un cop dur, promogut pel capità general Jaime Milans del Bosch i un tou promogut pel general Alfonso Armada, en aquell moment home de confiança del Rei. En el cop del dia 23 coincideixen les diferents trames colpistes que operaven des de l’inici de la Transició, mitjançant una acció coordinada. A les sis en punt de la tarda comença la votació nominal per a la investidura de Leopoldo Calb-Sotelo menjo President del Govern d’Espanya. A les 18:21 hores, quan anava a emetre el seu vot el diputat socialista Juan Manuel Núñez Encabo, s’inicia l’operació “Duc de Fumada”, en referència al fundador de la Guàrdia Civil. Segons el pla traçat, un grup de guàrdies civils, metralleta en mà, irromp en l’hemicicle del Congrés dels Diputats encapçalats pel tinent coronel Antonio Tejero. Aquest, des de la tribuna, va cridar “Quiet tot el món!” i va donar ordre que tots es llencessin al sòl. Com el militar de més alta graduació allí present i com vicepresident del govern, el tinent general Gutiérrez Mellado es va aixecar i, dirigint-se al tinent coronel Tejero, va increpar als assaltants, demanant explicacions i ordenant-los que deposessin les armes. Després d’un brevísimo forcejament i per a reafirmar el seu ordre, Tejero efectua un tir que és seguit per unes ràfegues dels subfusiles dels assaltants. Sense immutar-se, amb els braços en gerros, l’ancià general suporta el so de les armes. Mentre la major part dels diputats han obeït les ordres de Tejero, el diputat Carrillo i el president Suárez es mantenen asseguts en els seus escons. Suárez fins i tot fa un gest per a ajudar a Gutiérrez Mellado. Pedro Francisco Martín, operador de Televisió Espanyola, va gravar gairebé mitja hora del moment, aportant al món un document audiovisual de valor incalculable sobre la temptativa de cop d’estat. Amb la presa de l’Hemicicle i el segrest dels poders executiu i legislatiu, s’intentava aconseguir el cridat “buit de poder”, sobre el qual es pretenia generar un nou poder polític. Més tard, cinc dels diputats van ser separats de la resta: l’encara president del Govern, Adolfo Suárez González, el ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, el líder de l’oposició, el socialista Felipe González Márquez, el segon en la llista del PSOE, Alfonso Guerra, i el líder del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo. D’aquella nit, gràcies a que CADENA SER que va seguir emetent, la hi recorda com “La nit dels transistors”, ja que una part de la població la va passar pegat a la ràdio seguint els esdeveniments. Poc després i seguint el pla previst, es va revoltar a València el Capità General de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, qui va treure algunes companyies de carros de combat al carrer, des del port de València fins al centre de la ciutat, on apuntaven als edificis institucionals, com l’Ajuntament o les Corts valencianes. Va declarar l’Estat d’excepció i va intentar convèncer a altres militars de secundar l’acció. En aquella nit la ciutat estava envoltada de militars amb tancs i altres camions de l’exèrcit que havien sortit de les bases de Bétera i Paterna. A les nou de la nit, un comunicat del Ministeri de l’Interior informava de la constitució d’un govern provisional amb sotssecretaris de diferents instàncies ministerials, presidit per Francisco Laína, per a assegurar la governació de l’Estat i en estret contacte amb la Junta de Caps de l’Estat Major. Entretant, altre general colpista, Torres Rojas, fracassava en el seu intent de suplantar en el comandament de la Divisió Cuirassada Brunete al general Juste, cap de la mateixa, avortant-se la pretensió d’ocupar els punts estratègics de la capital, entre ells la seu de Ràdio i Televisió, i la difusió d’un comunicat relatant l’èxit del cop. La negativa del Rei a donar suport el cop va permetre avortar-lo al llarg de la nit. El propi monarca es va assegurar mitjançant gestions personals i dels seus col·laboradors la fidelitat dels comandaments militars. També va destacar l’actitud del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, qui poc abans de les deu de la nit transmetia a tota Espanya per les emissores de Ràdio Nacional i Ràdio Exterior una alocución on cridava a la tranquil·litat. Fins a la una de la nit van tenir lloc gestions des de l’Hotel Palace, als voltants del Congrés, lloc triat com centre d’operacions pel general Aramburu Topete, llavors Director General de la Guàrdia Civil i el general Sáenz de Santa María, al seu torn Director General de la Policia Nacional.

El monarca també va contar amb l’ajuda de Sabino Fernández Camp, en aquell moment Secretari General de la Casa del Rei, i que va ajudar al Rei realitzant cridades a diversos sectors militars com capitanies generals, estat major, etc. Per allí també va passejar el general Alfonso Armada, part del pla colpista, qui pretenia sibilinamente, simulant negociar amb els assaltants, proposar-se com solució de compromís. El seu secret pla de cop emulant al general francès De Gaulle, fracassa al negar-se Tejero que presidís un govern del que també formarien part socialistes i comunistes. Més tard, descobertsdescobrits els seus plans, seria rellevat del seu lloc de Segon Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit per la seva implicació en la trama colpista. A la mitjanit, Alfonso Armada es va presentar en el Congrés amb un doble objectiu: convèncer al tinent coronel Tejero perquè deposés la seva actitud i assumir ell mateix el paper de cap del Govern a les ordres del Rei, en actitud clarament anticonstitucional. Però Armada no era la “autoritat competent” esperada i Tejero ho va despatxar violentament. Sobre la una de la matinada del dia 24 de febrer, el Rei va intervenir en televisió, vestit amb uniforme de Capità General dels Exèrcits per a situar-se contra els colpistes, defensar la Constitució espanyola, cridar a l’ordre a les Forces Armades en la seva qualitat de Comandant en Cap i desautoritzar a Milans del Bosch. A partir d’aquest moment el cop es dóna per fracassat. Milans del Bosch, aïllat, va cancel·lar els seus plans a les cinc del matí i va ser arrestat, mentre que Tejero va resistir fins al migdia del 24. No obstant això, ja durant el matí del dia 24 van ser alliberats els diputats. Gens més produir-se l’assalt al Congrés, el cop va ser condemnat amb tota duresa pels països de la Comunitat Econòmica Europea (més tard, Unió Europea), amb qui Espanya estava negociant una adhesió que es produiria finalment en 1986. D’entre tots els estats membres convé destacar per la seva energia la protesta del Regne Unit i especialment la llavors Primera Ministra, Margaret Thatcher, que va qualificar la revolta militar com “un acte terrorista”. Per la seva banda, Estats Units es va mantenir oficialment neutral quant al procés. No obstant això, durant el judici, Tejero va afirmar que “tant el govern d’EUA com el Vaticà havien estat sondejats pel general Armada”. Després de l’entrada de Tejero en l’Hemicicle, el Secretari d’Estat nord-americà, el general Alexander Haig, es va limitar a dir que “L’assalt al Congrés dels Diputats és un assumpte intern dels espanyols”, el que li va valer severes crítiques internacionals. Una vegada fracassat el cop Estats Units va canviar el to de les seves declaracions radicalment: “Hem de congratularnos que a Espanya hagi triomfat la democràcia”. Per la seva banda, el Vaticà es trobava reunit el dia 23 en una Assemblea Episcopal, pel que no va realitzar declaracions fins al dia 24, quan va condemnar el cop ja fracassat.

Després del cop van quedar alguns interrogants, especialment referits al paper que va jugar cadascun dels principals colpistes i especialment a les intencions i suports d’Armada. Les conseqüències més destacades van ser l’inici d’un procés d’involució autonòmica amb l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), posteriorment declarada parcialment inconstitucional, i que la monarquia va sortir poderosament reforçada entre la població i els mitjans polítics. En el judici seguit amb posterioritat davant el Consell Suprem de Justícia Militar, conegut com el Judici de Campament van ser condemnats a 30 anys de reclusió, com principals responsables del cop d’estat, Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero Molina. La trama civil del cop mai va ser investigada de manera rigorosa, sent l’únic civil condemnat el ex dirigent dels Sindicats Verticals de la dictadura franquista Juan García Carrés. Així mateix, no ha estat suficientment aclarit el paper ocupat pel comandant del llavors denominat CESID, avui Centre Nacional d’Intel·ligència, José Luis Cortina, absolt en el judici per falta de proves, si bé el capità Gómez Iglesias, un subordinat seu, va ser condemnat per organitzar l’arribada dels guàrdies civils assaltants al Congrés utilitzant vehicles, plaques de matricula falses i equips de transmissions pertanyents a l’escola d’agents operatius del CESID. Tres mesos abans del cop d’estat del 23-F, el CESID va avisar al president del Govern i a alguns dels seus ministres d’una sèrie d’operacions en fase de maduració per a torçar el curs dels esdeveniments polítics…. Però el pla del que es donaven més detalls ?i al que els autors del document concedien un alt grau de viabilitat i fins i tot li posaven data: primavera de 1981- consistia a forçar la dimissió d’Adolfo Suárez com cap del Govern i assegurar el suport parlamentari de UCD i PSOE a un nou president, que seria ?un general amb respatller, però no protagonisme polític, de la resta de l’estructura militar?, a fi de configurar un ?Govern de gestió o de salvació nacional?. Per la seva banda, el general Carlos Alvarado va confessar després de la prescripció dels delictes jutjats pel 23-F la seva participació en l’intent de cop d’estat. La identitat del popularment conegut com “Elefant Blanc”, el militar promotor del cop al que Tejero esperava en el Congrés per a fer-se càrrec del govern i que mai va aparèixer, no ha transcendit i segueix sent un misteri. Entre els noms apuntats es troben els d’Alfonso Armada o Milans del Bosch,  partícips coneguts en el cop. Els trenta condemnats en el judici van ser els següents: Membres de les Forces Armades

1. Jaime Milans del Bosch i Ussía. Tinent General i Capità General de la III Regió Militar. Condemnat a 30 anys.

2. Alfonso Armada i Comyn. General de Divisió i 2º Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra. Condemnat a 30 anys.

3. Luis Torres Rojas. General de Divisió i Governador Militar de La Corunya. Condemnat a 6 anys, ampliada 12 pel tribunal Suprem (TS), indultat en 1988 . 4. Diego Ibáñez Anglès. Coronel d’Enginyers i 2º Cap d’Estat Major de la III Regió Militar. Condemnat a 5 anys, ampliada a 10 pel TS.

5. José Ignacio San Martín López. Coronel d’Artilleria i Cap d’Estat Major de la Divisió Cuirassada Brunete. Condemnat a 6 anys, ampliada a 10 pel TS.

6. Pedro Mas Oliver. Tinent Coronel d’Infanteria. Condemnat a 6 anys.

7. Camilo Menéndez Vives. Capità de Navili de l’Armada. Condemnat a 1 any. 8. Ricardo Marró Zancada. Comandant d’Infanteria. Condemnat a 6 anys, ampliada a 12 pel TS, indultat en 1989 .

9. Carlos Alvárez-Arenas i Pardina. Capità d’Infanteria. 3 anys de suspensió d’ocupació.

10. José Pascual Gálvez. Capità d’Infanteria. 3 anys de suspensió d’ocupació. 11. Francisco Dusmet García-Figueres. Capità d’Infanteria. 2 anys de suspensió d’ocupació.

12. José Cid Fortea. Capità d’Intendència. 2 anys de suspensió d’ocupació.

Membres de la Guàrdia Civil

1. Miguel Tacat García. Coronel. Condemnat a 6 anys, ampliada a 8 pel TS.

2. Antonio Tejero Molina. Tinent Coronel. Condemnat a 30 anys.

3. Vicente Gómez Iglesias. Capità. Condemnat a 6 anys.

4. Jesús Canells Aguilar. Capità. Condemnat a 5 anys.

5. José Luis Abad Gutiérrez. Capità. Condemnat a 5 anys.

6. Enrique Bobis González. Capità. Condemnat a 3 anys.

7. Francisco Vorera Martín. Capità. Condemnat a 3 anys.

8. Carlos Lázaro Corthay. Capità. 3 anys de suspensió d’ocupació.

9. Juan Pérez de la Llastra. Capità. 3 anys de suspensió d’ocupació.

10. César Alvárez Fernández. Tinent. Condemnat a 1 any.

11. Pedro Esquerre Sánchez. Tinent. Condemnat a 1 any.

12. Vicente Ramos Rueda. Tinent. Condemnat a 1 any.

13. Santiago Veí Núñez. Tinent. Condemnat a 1 any.

14. Miguel Boza Carranco. Tinent. Condemnat a 1 any.

15. Jesús Alonso Hernaiz. Tinent. Condemnat a 1 any.

16. José Núñez Ruano. Tinent. 1 any de suspensió d’ocupació.

17. Vicente Carricondo Sánchez. Tinent. 1 any de suspensió d’ocupació.

Civils

1. Juan García Carrés. ex dirigent dels Sindicats Verticals franquistes. Condemnat a 2 anys.

Les llengües d’en Cupido

Les diferents llengües amb les que dir quelcom tan essencial que és demostra amb el bategar del cor.

1.- Ek is lief vir jou (Afrikaans), 2.- Te kam xhan (Albanés), 3.- Ich liebe dich (Alemán), 4.- Iwaddishallehu (Amhárico a un hombre), 5.- Iwaddishallehu (Amhárico a una mujer), 6.- Iċ lufie þē (Anglosajón), 7.- Sheth she-n zho-n (Apache), 8.- أحبك uhébbuk( Árabe a un hombre), 9.- أحبك  uhébbuki (Árabe a una mujer), 10.- أنا بحبك ana bahébbak (Árabe Egipto a un hombre), 11.- أنا بحبك ana bahébbik (Árabe Egipto a una mujer), 12.- نبغيك nebğeek (Árabe Marruecos), 13.- بحبك bħébbek (Árabe Siria/Líbano), 14.- Te quiero (Aragonés), 15.- T’Aimi (Aranés), 16.- Ես քեզ սիրում եմ  es k‘ez sirum em (Armenio occidental), 17.- ես սիրում եմ քեզ  es sirum em k‘ez (Armenio oriental), 18.- Moi tomak bhal pau (Asamés), 19.- Quierote (Bable), 20.- Ami tomake walobashi (Bangladeschi), 21.- Holong do rohangku tu ho (Batak), 22.- Ami tomay bhalobashi (Bengalí), 23.- Aai tore balabashi (Bengalí Noakhali), 24.- Namumutan ta ka (Bicol), 25.- я цябе кахаю Ya tsyabe kahayu (Bielorruso), 26.- Gina higugma tika (Bisaya), 27.- Hamke tohse lagav hogailbaa (Bopurí), 28.- Me da gar (Bretón), 29.- Volim te (Bosnio), 30.- Eu te amo (Brasileño), 31.- Обичам те Obicham te (Búlgaro), 32.- Chit pa te (Burmeo), 33.- Hamlayk (Cabilio a un hombre), 34.- Hamlaykem (Cabilio a una mujer), 35.- Kh_nhaum soro_lahn nhee_ah (Cambodiano), 36.- Mai choo chai saathi mohabat (Cachemiro), 37.- Te camelo (Caló), 38.- T’Estimo (Catalán), 39.- Gihigugma ko ikaw (Cebuano), 40.- Miluju tě (Checo), 41.- Gvgeyuhi (Cheroqui), 42.- Ne mohotatse (Cheyenne), 43.- Ndimakukonda (Chichewa), 44.- Chiholloli (Chickasaw), 45.- Wo oi ney (Chino Cantonés), 46.- Wǒ ài nǐ (Chino Mandarín), 47.- эпĕ сана юрататăп Ep sana yuratap (Chuvash), 48.- Dangsin-eul sarang-haeyo (Coreano), 49.- Ti tengu cara (Corsicano a una mujer), 50.- Ti tengu caru (Corsicano a un hombre), 51.- Mi amie jou (Creol), 52.- Mouin rinmin ou (Criollo Haitiano), 53.- Volim te (Croata), 54.- Jeg elsker dig (Danés), 55.- Aharen Kalaa dheke loabivey (Divehi), 56.- Maite zaitut (Euskera), 57.- Вечктян (Erzya), 58.- Ae loe ye (Escocés), 59.- Eh loe ye (Escocés Dundee), 60.- Ľúbim ťa (Eslovaco), 61.- Ljubim te (Esloveno), 62.- Mi amas vin eo (Esperanto), 63.- Te amo (Español), 64.- Nagligivaget (Esquimal), 65.- Ma armastan sind (Estonio), 66.- Ewedishalew (Etíope de hombre a mujer), 67.- Ewedihalew (Etíope de mujer a hombre), 68.- Ma ding wa (Ewondo), 69.- Mo dow (Fante), 70.- In amun erotu (Fasala), 71.- Tora dost daram (Farsi), 72.- Eg elski teg fo (Feroés), 73.- Ik zie u graag (Flamenco), 74.- Je t’aime (Francés), 75.- Ik hâld fan dy fy (Frisio del Oeste), 76.- Mahal ka ta (Filipino), 77.- Ma rakastan sinua (Finlandés), 78.- Tha gràdh agam dhut (Gaélico Escocés), 79.- Tá grá agam ort (Gaélico Irlandés), 80.- ‘Rwy’n dy garu di (Galés), 81.- Ámote (Gallego), 82.- მე შენ მიყვარხარ Me shen mik‘varkhar (Georgino), 83.- Mi amo tu (Glosa), 84.- Σ’ αγαπώ S’apayo (Griego), 85.- Asavakit (Groenlandés), 86.- Rohayhu (Guaraní), 87.- હોન તને પ્રેમ કરોન છોન Hoon tane prem karoon chhoon (Gujarati), 88.- Ina sonki (Hausa), 89.- Aloha i’a au oe (Hawaiano), 90.-אני אוהב אותך Aní ohév otákh (Hebreo de hombre a mujer), 91.-אני אוהב אותך Aní ohév otkhá (Hebreo de hombre a hombre), 92.-אני אוהבת אותך Aní ohévet otákh (Hebreo de mujer a mujer), 93.-אני אוהבת אותך Aní ohévet otkhá (Hebreo de mujer a hombre), 94.- Ginahigugma ko ikaw (Hilagaynon), 95.- मैं तुम से प्यार करता हूँ Maĩ tumse pyār kartā hū̃ (Hindú para hombre), 96.- मैं तुम से प्यार करती हूँ Maĩ tumse pyār kartī hū̃ (Hindú para mujer), 97.- Kuv hlub koj (Hmong-Mien), 98.- Ik hou van je (Holandés), 99.- Nu’umi unangw’ta (Hopi), 100.- Szeretlek (Húngaro), 101.- Me amoras vu (Ido), 102.- Afulu m gi na anya (Igbo), 103.- Aku sayang kamu (Indonesio), 104.- Gua suka sama lu (Indonesio Yakarta), 105.- I love you (Inglés), 106.- Io te ama (Interlingua), 107.- Nagligivagit (Inuktitut), 108.- Taim i’ ngra leat (Irlandés), 109.- Ég elska þig is (Islandés), 110.- Ti amo (Italiano), Kimi o ai shite iru (Japonés), Sukiyanen (Japonés Kansai), Kula tresna sampeyan (Javanés), Nang hpe ngai tsaw ra ai (Jingpo), ನಾನು ನಿನ್ನನ್ನು ಪ್ರೀತಿಸುತ್ತೇನೆ Naanu Ninnanu Preethisuthene (Kannada), 111.- Kaluguran daka (Kapampangan), 112.- Мен сені жаксы коремін Men seni zhaksi köremin (Kazajo), 113.- Me radejta tenö (Komi), 114.- Ez te hez dikim (Kurdo Kurmancï), 115.- Khoi hak jao (Lao), 116.- Vos amo (Latín), 117.- Es mīlu tevi (Latvio), 118.- Nalingi yo (Lingala), 119.- Tave myliu (Lituano), 120.- Mi cluva tu (Loglan), 121.- Mi do prami (Lojban), 122.- Tə vöri bén (Lombardo), 123.- Nkwagala nyo (Luganda), 124.- Aheri (Luo), 125.- Ech hun dech gäer (Luxemburgués), 126.- Те сакам Te sakam (Macedonio), 127.- Njan ninne premikkunnu (Malabar), 128.- Saya cintakan mu (Malayo), 129.- Inhobbok (Maltés), 130.- Kei te aroha au i a koe (Maorí), 131.- मझे तुश्या वर प्रेम आहे Majhe tuzhyaa var prem aahe (Maratí), 132.- Kanbhik (Marroquí), 133.- Konoronhkwa (Mohawk), 134.- Би чамд хайртай Bi chamd khaairtai (Mongol), 135.- Mam nonga fo (Moré), 136.- Ayor anosh’ni (Navajo), 137.- Niyakutanda (Ndebele), 138.- Jeg elsker deg (Noruego Bokmål/Riksmål), 139.- Eg elskar deg (Noruego Nynorsk), 140.- Me ama vu (Novial), 141.- T’Aimi (Occitano), 142.- Gizaagi’in (Ojibwa), 143.- Mi stima bo (Papiamentu), 144.- Mujhe tumse muhabbat hai (Paquistaní), 145.- Mi love yuh (Patois), 146.- ترا دوست میدارم Tora dust midâram (Persa), 147.- Giyakutshadza (Phuthi), 148.- Kocham cię (Polaco), 149.- Amo-te (Portugués), 150.- ਮੈਂ ਤੈਨੂੰ ਪਿਆਰ ਕਰਦਾ ਹਾਂ Main tainū piār kardā hā (Punjabi para hombre), 151.- ਮੈਂ ਤੈਨੂੰ ਪਿਆਰ ਕਰਦੀ ਹਾਂ Mai tainū piār kardī hā (Punjabi para mujer), 152.- Munayki (Quechua), 153.- Qanta munani (Quechua Boliviano), 154.- Canda munani (Quechua Ecuatoriano), 155.- Tye-meláne (Quenya), 156.- Ka tu’aj (Quiché-Guatemalteco), 157.- Jau hai tai gument (Romanche), 158.- Te iubesc (Rumano), 159.- Я вaс люблю Ya vas liublyú (Ruso), 160.- Ou te alofa outou (Samoa), 161.- Волим те Volim te (Servio), 162.- Ndinokuda (Shona), 163.- Te melon (Sindarin), 164.- Man tokhe prem karyan to (Sindhi a una mujer), 165.- Man tokhe prem karyan ti (Sindhi a un hombre), 166.- Techihhila (Sioux), 167.- Waan ku jeclahay (Somalí), 168.- Abdi bogoh ka anjeun (Sondanés), 169.- Mama oyata arderyi (Srilanka), 170.- Jag a”Iskar dig (Sueco), 171.- Nakupenda (Swahili), 172.- Узуз уву ккунжaзуз Uzuz uwu kkundžazuz (Tabasaran), 173.- Mahal kita (Tagalo), 174.- Ua here vau ia oe (Tahitiano), 175.- நான் உன்னைக் காதலிக்கிறேன்  n^An unnaik kAthalikkiREn (Tamil), 176.- నేను నిన్ను ప్రేమిస్తున్నాను Nenu Ninnu Premistunnanu (Telugú), 177.- ผมรักคุณ  Pom rak kun (Thai de hombre a mujer), 178.- ฉันรักคุณ Chan rak kun (Thai de mujer a hombre),  179.- Afgreki’ (Tigré), 180.- Y tien nuhm (Tiwa), 181.- Mi lavim yu (Tok Pisin), 182.- Mi olin e sina (Toki Pona), 183.- Nk hukutemwa (Tumbuka), 184.- Ha eh bak (Tunesino), 185.- Oroaûsub (Tupinambá), 186.- Seni seviyorum (Turco), 187.- я тебе кохаю Ja tebe kokhaju (Ucraniano), 188.- Main tumse mohabbat karta hoon (Urdu), 189.- Men seni sevaman (Uzbeko), 190.- Te vojo ben (Veneciano), 191.- Anh ye^u em (Vietnamita de hombre a mujer), 192.- Em ye^u anh (Vietnamita de mujer a hombre), 193.- Löfob oli (Volapük), 194.- Ndiyakuthanda (Xhosa), 195.- איך האָב דיך ליב Ikh hob dikh lib (Yiddish), 196.- Mo nife e (Yoruba), 197.- Ja te volim (Yugoslavo), 198.- Mena tanda wena (Zulu), 199.- Tom ho’ichema (Zuni). 

U.S.A. vs Andorra

Semble mentida que aquestes alçades del mil·leni, el departament d’estat de la gran potència que representa els Estats Units tinguin la tremenda patinada de tenir unes despesses de 3.000 milions de $ per no saber ubicar geograficament al petit estat d’Andorra, el secretari adjunt del departament d’estat protagonista d’aquesta història no és va prendre pas la molèstia de mirar per internet on s’hi troba aquest estat s’hi li va donar l’antoll que s’hi troba a l’Àfrica,  on pateixen un estat de guerra i una fam considerable, com podeu veure a les noticies que adjunt, lo millot de tot és quand el presentador li pregunta qui és el responsable d’aquest fallada i el secretari adjunt, dónaba la culpa al poble andorrà per no haver-li comunicat on hi eren i acceptar uns diners que no els pertenyia pas a ells, hauria de saber a ciència certa quines varen ser les condicions per obtenir aquest calerons i per altre part senyor meu… a caball regalat no cal mirar-li el dent.  Malauradament  alguna nació africana que li aniria bé aquest cales tindra que seguir endavant sense aquesta inyecció economica, aquesta és la crua realitat burocràtica d’ un estat que més s’ha sembla a l’antic Imperi Romà que està a prop de veure el seu final com a potència mundial, altres més preparats agafaran el relleu, qui sap si és Europa.  

La Pàtria Xica

Jo vaig neixer el barri del Carmel, cosa de la que ‘m sento molt orgullos, una mena de poble molt proper a Horta, anar el centre de la ciutat per a nosaltres era “anar a Barcelona”, pasar la montanya era com el que pasar una frontera ficticia, i encara que les comunicacions no estaban del tot mal; la visió de Barcelona des de el cim de la montanya Pelada dónaba una perspectiva molt envidiable de la ciutat, et senties una mica com el centre, doncs darrera de nosaltres és trobava la resta de la ciutat de Barcelona, amb això vull dir el sentiment de “poble”, ara quand vaig de visita el meu “poble” són poques les cares conegudes, les reformes que s’han realitzat ho han transformat de dalt a baix, els amics d’abans ja no hi són i els llaços que m’unien al Carmel són ja mínims.

Cosa curiosa em va passar al poc d’instalar-me a la meva nova llar, Gelida, i encara que ací el sentimient de poble és molt més gran, al ser pocs els habitants és cosa normal que tothom és coneixi, per sort mai he tingut el sentiment de ser com un forà, Gelida té la pecurialitat d’ adoptar als nous veïns i el calor humà és sent el rostre del seus habitants.  L’encant de les seves fonts, el castell, sense oblidar els sopars medievals que és celebran, el vell funicular, el ball de bastons, i com no la Festa de Santa Llúcia per mencionar algunas…

Ara veig clar que la pàtria xica no és unicament el lloc on has nascut, sino més bé fas la teva pròpia pàtria xica on ens instalem, a el Carmel em sento com un turiste que recorda vells temps, cercan velles cares…..encara que un ja s’hi sent més com un extrany que com a un natiu.

Una comparació a la inmigració, com diu la canço:  “Algo se muere en alma cuando un amigo se va….” en aquest cas sería  “algo se muere en alma cuando de tú pueblo/barrio te vas…..” per sort no tinc aquest extrany sentiment de no sentir-me de enlloc, Gelida m’he acollit amb els braços oberts i em sento Gelidenc, ara la meva pàtria xica és….Gelida, sense deixar això està clar un racó en el meu cor el meu Carmel natal.

La Solitud del Guardameta

Ningú pot fer-se una idea clara de la solitud que viu un porter sota els pals. És molta la responsabilitat i la tensió a la qual ens veiem sotmesos en cada partit, valorant-se molt més la labor dels davanters, socabando d’alguna manera el silenciós treball dels guardametas. De vegades pinso que tenim les reaccions típiques dels felinos a l’actuar en fraccions de segon, l’anticipar-nos en qualsevol jugada vigilant els moviments dels contraris, no perdent de vista mai el baló, arribant a desconfiar dels nostres propis companys de com arribessin a reaccionar davant un “cogombre” llançat fora de l’àrea o de si han tapat bé els buits i no ens sorprenen apartant-se en l’últim instant. És una estranya sensació l’estar sota els pals, sentir-se solament encara que estes envoltat de companys, és un sentiment inexplicable però que tot porter segurament ho viu tan intensament com jo. Suposo que la solitud és deguda a la nostra confiança en les nostres pròpies actituds, sense contar amb l’ajuda de ningú, sense dependre de cap company, al cap i a l’últim són moltes les jugades per no dir la majoria en la qual acabem estant solament nosaltres i el contrari.

El Càncer al teu costat

Tots sense excepció alguna ens fem creus quan es diagnostica a un parent proper que pateix de càncer; en la nostra societat perfecta i sana no caben els febles, i definitivament la paraula càncer és sinònim de sentència de mort, òbviament han hagut casos que els pacients han superat satisfactòriament la malaltia combatent-la en silenci, però són molts els quals no arriben a tan bon port. En la meva experiència en particular he tingut la malaltia per doble sentit, en el primer cas va ser el del meu pare, lamentablement no va poder batre a la malaltia deixant-nos un vacio inconmesurable que a dia d’avui es fa sentir, el segon cas és el de la meva mare, que amb un valor indescriptible en silenci suporto el dolor, les eternes sessions de quimioterapia, la debilitat del cos, els símptomes de malestar, la inexorable caiguda del cabell i tot el procés que deixa en qualsevol pacient la inesborrable petjada profunda de malestar i dolor, encara així va assumir el seu paper de combatent i ens va demostrar a tots fins a on pot arribar la fortalesa del ser humà, donant-nos a tots un exemple de serenitat digne a seguir, no claudicando per molt mal que estiguessin les coses, continuant amb tenacitat dia a dia sense flaquejar ni tan solament un sol dia, ensenyant-nos com combatre a l’enemic dintre del nostre cos amb paraules d’una pau que commovien a qualsevol, guiant-nos per un camí on tot és possible en la vida i que un sempre pot sortir victoriós de qualsevol llanci per impossible que sembli. Que pobre pot semblar un d’ànima quan intenta donar ànims a qui no els necessita, sent el pacient qui acaba per animar-nos, he après que la determinació del ser humà pot ser infinita i que mai ha de rendir-se per impossible davant una evidència que pot ser derrotada, del càncer he après que més val lluitar fins a l’últim moment per molt pèrdua que sembli la batalla, acceptant des del primer moment que la lluita serà llarga i penosa, amb moments àlgids i moments trists, amb ganes de capitular i ganes de vèncer. No sóc qui per a dir-li a un pacient de càncer com lluitar i que armes utilitzar, però si que puc dir-los als seus familiars que sàpiguen estar a l’altura del pacient, ja que com en el meu cas, són més aviat ells els quals ens ensenyen a com combatre’l abans de tenir-lo. Els pacients, com en el cas de la meva mare, veuen després dels nostres ulls la nostra preocupació, la nostra por, ens despullen amb la seva mirada tendra sense que ens adonem i sofrixen encara més al sentir-se impotents, no és just que pateixin i menys encara que hàgin de sentir que són una pesada càrrega en les nostres estresadas vides, havent de deixar el treball a mig fer per a anar a l’hospital, sacrificar els nostres caps de setmana per estar amb ells o estar presents després de les sessions de quimioterapia, els pacients tenen bastant lluita amb vèncer a la seva malaltia, no és bé donar-los a enterder el nostre sofriment, per contra la malaltia uneix a les famílies, retorna els llaços perduts o deteriorats, en definitiva el càncer no és solament la lluita del pacient és també la de tota la família.

Centenari de l’Estelada

L’estelada simbolitza la lluita per la llibertat i la independència de Catalunya i dels Països Catalans, el seu origen data de l’any 1908, creada per la fusió de la bandera de Catalunya, la senyera, i la del triangle amb estrella del mateix tipus que la bandera independentista de Cuba, un referent per als independentistes catalans.

Creada en 1908 en la seu social de París a la Lliga Nacionalista Catalana, aquesta bandera va ser utilitzada amb el rombe i sense ell pels 12.000 voluntaris catalans que van lluitar del costat dels aliats en la I Guerra Mundial.

Creada 1918, aquesta va ser la primera Estelada creada i dissenyada que durant mig segle va ser l’única existent, onejà en la Plaça de Sant Jaume quan es proclamà la Repùblica Catalana, bandera de l’Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya, actualment ho utilitzen grups d’esquerres i les joventuts de diversos partits politicos catalans, molt present en actes polítics, culturals i esportius.

Creada en 1968 pel Front Nacional de Catalunya i per la Esquerra Catalana dels Treballadors (Catalunya Nord), l’estrella vermella dóna a entendre la seva inconfundible orientació d’esquerres, 1976 l’adoptà el PSAN (Partit Socialiste d’Alliberament Nacional), actualment ho utilitzen diversos moviments independentistes d’esquerra, entre ells les CUP, MDT, etc.

Dissenyada per a ser la bandera oficial d’uns Països Catalans independents, d’excasa difusió s’hi ha pogut veure en contades ocasions, la raresa de la seva forma i el no haver estat adoptada per cap organització, fa que aquesta ensenya quedi arraconada en l’oblit.

Creada en 1968 pel PSAN, al excendir-se en dos grups el partit, la part marxista denominada Moviment d’Unificació Marxista va mantenir aquesta bandera la resta del PSAN obtà per la estelada groga, actualment a penes s’hi la veu en actes polítics.

Creada en 1978 pel PCE(i), Partit Comunista d’Espanya Internacional, actualment aquesta bandera és utilitzada pel PCI, Partit Comunista Internacionalista, d’orientació trotskista, també d’escassa difusió a penes és visible en actes polítics.

Creada en els anys ’60, mai va ser ben acollida pels col·lectius independentistes al semblar-se en el seu format a la bandera norteaméricana.

Creada Utilitzada entre els anys 1970-1980 per organitzacions anarquistes, l’estrella de vuit puntes representa cadascun dels territoris dels Països Catalans.

Creada en 1976 pel Grup d’Alliberament Català, 1977 és crea l’organització Socors Català a causa de la repressió que sufria el independentisme català.

Creada en els anys 1970-1980 es desconeix l’orientació i els grups que podrian abanderar-la.

Creada en els anys 1970-1980 es desconeix l’orientació política i els grups que l’abanderaven.

Creada en els anys 1970-1980 s’ignora l’orientació política i els col·lectius que l’abanderaven.

Val d’Aran Liure

De vegades em pregunto si en el cas que Catalunya es declararà independent de l’Estat Espanyol, que passaria si el Vall d’Llauren reclamés el seu dret a l’autodeterminació. És evident que tenen una cultura, folcklore, llengua i identitat totalment diferenciada a la catalana, ells bé podrien exigir declarar-se independents a l’espera que la resta de Occitània recuperés la seva llibertat i independència, que dirien els catalans i la generalitat, titllarien de anti-constitucional les reclamacions araneses?, permetrien la secessió de la Vall?, no crec que permetessin una nova Andorra en territori català cosa que crec errònia, ja que si jo mateix predico per la llibertat i independència de Catalunya també pels mateixos arguments promoc la secessió en un futur de la Val d’Aran, ells potser més que nosaltres han patit la censura de la llengua i la cultura, almenys la Generalitat va concedir en el seu moment a l’aranès el rang de llengua oficial en tot el territori català, en les seves escoles poden aprendre l’aranès i gaudeixen de les garanties d’un govern propi el Conselh dels Vals, però el dret a decidir ho té el poble i aquest dret és inalienable, per això si algun dia el poble aranès decideix secesionar-se i canalitzar els seus passos en solitari s’haurà d’acceptar i assumir aquesta decisió, la Generalitat de Catalunya demostraria al món sencer que és capaç d’aprendre del sofriment i els errors del passat, atorgant als seus germans occitans el dret a la lliure elecció del seu propi futur, per a més informació us convido que visiteu el següent enllaç  www.conselharan.org/