El Càncer al teu costat

Tots sense excepció alguna ens fem creus quan es diagnostica a un parent proper que pateix de càncer; en la nostra societat perfecta i sana no caben els febles, i definitivament la paraula càncer és sinònim de sentència de mort, òbviament han hagut casos que els pacients han superat satisfactòriament la malaltia combatent-la en silenci, però són molts els quals no arriben a tan bon port. En la meva experiència en particular he tingut la malaltia per doble sentit, en el primer cas va ser el del meu pare, lamentablement no va poder batre a la malaltia deixant-nos un vacio inconmesurable que a dia d’avui es fa sentir, el segon cas és el de la meva mare, que amb un valor indescriptible en silenci suporto el dolor, les eternes sessions de quimioterapia, la debilitat del cos, els símptomes de malestar, la inexorable caiguda del cabell i tot el procés que deixa en qualsevol pacient la inesborrable petjada profunda de malestar i dolor, encara així va assumir el seu paper de combatent i ens va demostrar a tots fins a on pot arribar la fortalesa del ser humà, donant-nos a tots un exemple de serenitat digne a seguir, no claudicando per molt mal que estiguessin les coses, continuant amb tenacitat dia a dia sense flaquejar ni tan solament un sol dia, ensenyant-nos com combatre a l’enemic dintre del nostre cos amb paraules d’una pau que commovien a qualsevol, guiant-nos per un camí on tot és possible en la vida i que un sempre pot sortir victoriós de qualsevol llanci per impossible que sembli. Que pobre pot semblar un d’ànima quan intenta donar ànims a qui no els necessita, sent el pacient qui acaba per animar-nos, he après que la determinació del ser humà pot ser infinita i que mai ha de rendir-se per impossible davant una evidència que pot ser derrotada, del càncer he après que més val lluitar fins a l’últim moment per molt pèrdua que sembli la batalla, acceptant des del primer moment que la lluita serà llarga i penosa, amb moments àlgids i moments trists, amb ganes de capitular i ganes de vèncer. No sóc qui per a dir-li a un pacient de càncer com lluitar i que armes utilitzar, però si que puc dir-los als seus familiars que sàpiguen estar a l’altura del pacient, ja que com en el meu cas, són més aviat ells els quals ens ensenyen a com combatre’l abans de tenir-lo. Els pacients, com en el cas de la meva mare, veuen després dels nostres ulls la nostra preocupació, la nostra por, ens despullen amb la seva mirada tendra sense que ens adonem i sofrixen encara més al sentir-se impotents, no és just que pateixin i menys encara que hàgin de sentir que són una pesada càrrega en les nostres estresadas vides, havent de deixar el treball a mig fer per a anar a l’hospital, sacrificar els nostres caps de setmana per estar amb ells o estar presents després de les sessions de quimioterapia, els pacients tenen bastant lluita amb vèncer a la seva malaltia, no és bé donar-los a enterder el nostre sofriment, per contra la malaltia uneix a les famílies, retorna els llaços perduts o deteriorats, en definitiva el càncer no és solament la lluita del pacient és també la de tota la família.