Feeds:
Entrades
Comentaris

Memòria Històrica

Tota guerra té els seus vencedors i els seus vençuts. La justícia en el cas de la guerra civil només va ser per als vencedors. És impossible cicatritzar els odis i rancors heretats en la guerra civil sense justícia. És just trobar i desenterrar els cossos dels éssers estimats afusellats pel bàndol franquista.Aquells que van ser afusellats pels republicans van tenir la sort de recuperar els seus cossos i donar-los una digna sepultura. Molts que diuen ser portaveus de l’antic règim censuren la recerca de les restes d’aquells que van ser afusellats pels franquistes. Què hi ha de dolent en tancar aquesta part de la història amb una mica de dignitat? Per què deixen als familiars dels afusellats sense poder enterrar dignament? La justícia a de ser per a tots i d’aquesta manera tancar aquestes cicatrius per sempre en aquestes dues Espanyes. Sembla ser que la forma més senzilla i pràctica és deixar passar el temps perquè les següents generacions ni es recordin de que va existir una guerra que va enfrontar a germans contra germans.

 

 

mapa_espanya_1854_mitja_91

El xoc de trens sembla ser quelcom d’inevitable entre els governs de Madrid i Barcelona.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha preferit triar el camí de l’ambigüitat, deixant la “patata calenta” al Tribunal Constitucional i és més que segur que ho utilitzarà per a posar tants recursos li permet per a impedir la consulta del 9N.
El president del govern català, Artur Mas, té darrere d’ell tot un poble decidit a prendre el seu futur, el seu gran problema és portar la consulta a un escenari legal per a poder tenir validesa internacional. És segur que el poble català podrà votar, ja siga en una consulta el 9N o en unes eleccions anticipades.

El problema no acabarà amb que el poble de Catalunya pugui o no votar pel seu futur, el problema vindrà després, quan el govern espanyol es negui a acceptar els resultats de la votació.

Dubto molt veure una imatge en un futur immediat en la qual Rajoy i Mas negocien la secessió. Està actitud perjudicarà en el futur al govern de Madrid, no vull ni pensar que repercussió podrà arribar a tenir internacionalment, però no serà gens bona.

A Catalunya li quedarà un llarg camí que recórrer, però finalment, a Europa com a altres estats no els quedarà una altra que acceptar la legalitat democràtica i reconèixer la independència de Catalunya.
No es qüestió de descartar la possibilitat de que la Unió Europea li doni un “toc” al govern de Madrid si segueix en la seva postura radical d’impedir una consulta.
Però dubto molt que el faci fer canviar d’opinió, Rajoy prefereix portar aquest assumpte fins al final de les seves conseqüències ja siguen bones o dolentes.

El que alguns estats comencen a albirar amb la independència de Catalunya és un dels seus majors temors, la tornada d’Europa a una Europa de les nacionalitats, no és d’estranyar que Bretanya, Còrsega o Baviera vulguin també secessionar-se.
Al cap i a la fi, tornaríem als inicis, Europa era un conglomerat de petits estats i sembla irreversible que aquest sigui el seu futur.

La crisis d’Espanya

estepacastellana

Mai millor dit, “qui no aprèn dels seus errors està condemnat a repetir-los”. Què diferència a l’Espanya de segles anteriors amb l’actual? Quants anys hauran de passar perquè tota una generació desperti d’aquesta letargia? Preguntes a dia d’avui sense resposta. Jo he arribat a la conclusió que Espanya és el que desitgen la majoria dels espanyols, si accepten el que tenen a dia d’avui és per que no creuen o no esperen veure un futur millor.

Pocs canvis veig en l’estructura social d’aquesta Espanya en comparació de la de segles passats, dues classes: una classe dirigent adinerada i amb amplis estudis, en contraposició, altre, la treballadora i amb escàs ensenyament.

I el cost de totes les conquestes obreres? Tot el que es va lluitar en el seu moment, ha sigut suprimit, gràcies a la crisi, tot s’ha perdut irremediablement. El que veritablement m’inquieta no és el fet que uns drets es perden, que ja és dur, sinó el fet que ningú va sortir a defensar-los.
Cada vegada sostinc més el fet que a Espanya hi ha molta gent que no es preocupa gens pel seu futur, prefereixen deixar “aquest” problema als polítics, prefereixen riure’s i criticar-los, però sense fer res més.
Serà por? No, és més la comoditat, esperar a l’aparició d’un grup com els indignats i deixar que ells ho solucionen tot.
Potser, el que necessita Espanya és una generació com la de 1931, una generació il·lusionada i lluitadora per un canvi. Tota una generació convençuda dels seus ideals, coses que a día d’avui no hi veig, potser que la societat consumista a la que Espanya está sotmesa tingui part de culpa, doncs és més importat tenir l’Ipad 6 a si arribo o no a final de mes o si lluito o no per una estabilitat laboral o una millora en la sanitat.

Compromís

image

Ara que visc fora, llegeixo molt els diversos mitjans de comunicació.
Malauradament veig amb molt dolor un creixent odi tant per la banda independentista com per la banda espanyolista.
No vull entrar en las excuses que tenen totes dues bandes per justificar-se. Amb pensaments com aquest no anem enlloc, em recorda molt l’odi entre croats i serbis. Recordo que la premsa va prendre partit i va encendre amb dures paraules els cors de la gent, tot per acabar matant-se en una guerra sin sentit. I ara els veus votant-se mútuament a Eurovisió.
Des de la llunyania no puc veure alguns comentaris que és fan via online, són massa radicals, portant molt dolor. I sobretot el perillós viratge que pot prendre el procés sobiranista,  tant esperat per uns i al qual s’hi va sumant cada vegada més gent disconforme, i tant odiat per altres que buscant la manera de enfrontar-los.
Prego els meus compatriotes per la sensatesa que caracteritza el nostre poble,  per no caure en provocacions,  insults, vexacions,  etcètera…
Ara més que mai s’ha de tenir el cap ben fred i les idees molt clares si volem que des de fora ens puguin veure com un poble sobirà,  lliure i compromès amb la democràcia i la llibertat. 

Bajo el signo del centauro es el resultado de cinco libros de poemas y narrativa. Donde se puede apreciar la evolución del autor al escribirlos, dejando bien patente su labor autodidacta.

En cada obra imprime su alma inquieta, jugando con las palabras.  Utilizando nuevas formas de expresión, tanto en los poemas como en la narrativa, que dan a cada escrito musicalidad y colorido.

Puede parecer que se excede en un lenguaje, que fuera de lo común, nunca se ha utilizado en poemas.

Sus escritos plagados de referencias metafísicas y un tanto laberínticas en sus conclusiones implican al lector a analizar con más detenimiento cada poema, profundizando hasta la misma esencia. Haciendo cómplice al desgranar la naturaleza misma del poema. Viviendo como propios unos hechos que bien podrían ser de todos.

http://www.bubok.es/libros/216077/Bajo-el-signo-del-centauro

És impensable a dia d’avui entendre com s’especula i es utilitza’n uns documents personals com a arma de persuasió per part d’un Gobern. Primer s’ha de partir de la base que els documents confiscats a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola, pertanyien al govern legítim de la Generalitat. Aquests documents d’un valor incalculable per a les persones vinculades a ells, s’utilitza a dia d’avui per part del govern d’Espanya per pressionar a la Generalitat en les seves pretensions de tenir més autogovern. Amenaçant amb no lliurar-ho. També s’ha de dir que certs mitjans de comunicació han manipulat de manera vil a l’opinió pública fins al punt que són els catalans els que roben una cosa que inqüestionablement no és de la propietat de l’ajuntament de Salamanca i menys encara dels seus ciutadans. Exposar la vida pública dels catalans fora de les seves fronteres és un espoli sense cap dubte, al qual si fossin més espavilats l’opinió pública, no es deixarien manipular amb tanta facilitat i subtilesa. Tot això em recorda als temps anteriors a la guerra dels Balcans, on els mitjans de comunicació van preparar el camí de la guerra, injectant odi a una població que a poc a poc es tornava més xenòfoba. Tinc fe en que aviat el govern lliuri a la Generalitat el que històricament li pertany. 

images30 Els joves anys de la democràcia va viure tibants moments als quals va haver d’enfrontar-se improvisant potser els seus trèmul passos en la llibertat, la situació política del país era bastant convulsa. Els primers símptomes de malestar en l’exèrcit tenen lloc a l’abril de 1977, quan amb motiu de la legalització del PCE, el dia 9 d’aquest mateix mes, Dissabte Sant, dimiteix l’almirall Pita, ministre de Marina i el Consell Superior de l’Exèrcit emetent una nota en la qual manifesta la seva disconformitat amb aquesta legalització, encara que l’acati.

Al novembre de 1978 té lloc la desarticulació de l’Operació Galàxia, un intent colpista, per la qual el seu principal responsable, Antonio Tejero, serà condemnat a set anys de presó. L’Operació Galàxia, nom en clau de la intent va prendre el seu nom del lloc en el qual els oficials que van prendre part en ell es van reunir a Madrid el 11 de novembre de 1978, la cafeteria Galàxia, actualment Van Gogh Cafè. La finalitat del cop era detenir els processos de reforma política que estaven tenint lloc en el país. “L’Operació Galàxia”, va caure abans de començar gràcies a l’actuació de tres presumptes membres que van decidir donar part d’ella als seus superiors, lliurant-se amb això del posterior consell de guerra. Malauradament les penalitzacions van ser molt lleus, potser amb la idea de suavitzar els ànims dels militars, tibants per la situació política i la legalització del partit comunista, les penes per el comandant de la guàrdia civil, Antonio Tejero com per el capità de la policia armada Ricardo Sáez de Ynestrillas, van quedar insulses i per res se’ls rebaixa de grau o se’ls avança el retir de l’exèrcit.

Al principi la data prevista per al cop d’estat era el divendres 17 de novembre de 1978, data en la qual el rei Juan Carlos I estaria de viatge oficial a Mèxic. El pla consistia en l’ocupació del palau de La Moncloa, en el qual el govern en ple estaria celebrant el Consell de Ministres, que seria arrestat, per a obligar al rei a crear un gabinet de salvació nacional.

Les tres persones encarregades de l’operació eren el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, el capità de la Policia Armada Ricardo Sáenz de Ynestrillas i el coronel de l’Estat Major, el nom del qual ha dia d’avui segueix sense identificar, un capità d’infanteria de la policia, un comandant d’infanteria destinat en l’Acadèmia de la Policia Armada i un Comandant d’Infanteria de l’Estat Major de l’Exèrcit, estaven presents en la conversa i van informar als seus superiors del complot.

El 8 de maig de 1980 els dos sospitosos principals, Tejero i Ynestrillas, van ser jutjats. Ambdós van manifestar que la conversa en la cafeteria Galàxia era «una discussió teòrica sobre la possibilitat de donar un cop d’estat». El fiscal va demanar sis anys per a Tejero i cinc para Ynestrillas, però només van ser condemnats a set mesos i un dia, i sis mesos i un dia respectivament. Cap d’ells va perdre el seu rang militar, fins i tot Ynestrillas va ser posteriorment ascendit a comandant.

El cop d’estat de 1981 es troba estretament relacionat amb els esdeveniments viscuts durant la Transició Espanyola. Quatre elements generen una tensió permanent, que el govern de UCD no va a assolir els problemes derivats de la crisi econòmica, les dificultats per a articular una nova organització territorial de l’Estat, les accions terroristes protagonitzades per ETA i la resistència de certs sectors de l’exèrcit a acceptar un sistema democràtic.

Mentre creix la voluntat colpista en sectors de l’exèrcit i de l’extrema dreta, el govern progressa cap a una profunda crisi, que durant 1980 es tornarà cada vegada més insostenible. Entre els principals esdeveniments destaquen la dimissió del ministre de Cultura, Manuel Clavero el 15 de gener, la remodelació del govern el 3 de maig, la moció de censura presentada contra Adolfo Suárez per part del PSOE els dies 28-30 de maig, la dimissió el 22 de juliol del vicepresident del Govern, Fernando Abril Martorell, que produïx una nova remodelació al setembre, i l’elecció a l’octubre de Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón com a portaveu del grup parlamentari centrista, candidat alternatiu a l’oficial (Santiago Rodríguez-Miranda) promogut per Suárez.

La debilitat creixent de Suárez en el seno del seu propi partit, propícia la presentació de la seva dimissió com a president del Govern i de UCD el 29 de gener de 1981, en una intervenció televisiva, després de la qual, els esdeveniments van a precipitar-se. El 1 de febrer, el Col·lectiu “Ametllers” publica en L’Alcàsser un article clarament colpista; del 2 al 4 de febrer, els reis viatgen al País Basc, on els diputats de Herri Batasuna els reben amb un fort esbronc i diversos incidents, i el 6 de febrer apareix assassinat l’enginyer de la central nuclear de Lemóniz, José María Ryan, segrestat uns dies abans, mentre se segueix sense notícies d’altre industrial segrestat, Luis Suñer.

Enmig d’aquest clima tibant, s’engeguen els processos de substitució de Suárez. Entre els dies 6 i 9 de febrer té també lloc l’II Congrés de UCD a Mallorca, on el partit apareix descompost i és triat com a president Agustín Rodríguez Sahagún, i el dia 10, Leopoldo Calvo-Sotelo és nomenat candidat a president del Govern. En aquest enrarit escenari, el dia 18, Calvo-Sotelo presentava el seu govern, però en la votació del dia 20 no va obtenir la majoria necessària per a la investidura, pel que havia de produir-se una nova votació el dia 23, dia que triarien els colpistes per a la seva temptativa de cop d’Estat. Una temptativa en la qual anaven a confluir les voluntats d’un cop dur, promogut pel capità general Jaime Milans del Bosch i un tou promogut pel general Alfonso Armada, en aquell moment home de confiança del Rei.

En el cop del dia 23 a les sis en punt de la tarda comença la votació nominal per a la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a President del Govern d’Espanya. A les 18:21 hores, quan anava a emetre el seu vot el diputat socialista Juan Manuel Núñez, s’inicia l’operació. Segons el pla traçat, un grup de guàrdies civils, metralleta en mà, irromp en l’hemicicle del Congrés dels Diputats encapçalats pel tinent coronel Antonio Tejero. Aquest, des de la tribuna, va cridar “Quieto todo el mundo!” i va donar ordre que tots es llencessin al sòl. Com el militar de més alta graduació allí present i com vicepresident del govern, el tinent general Gutiérrez Mellado es va aixecar i, dirigint-se al tinent coronel Tejero, va increpar als assaltants, demanant explicacions i ordenant-los que deposessin les armes. Després d’un brevíssim forcejament i per a reafirmar el seu ordre, Tejero efectua un tir que és seguit per unes ràfegues dels subfusells dels assaltants. Sense immutar-se, amb els braços en gerros, l’ancià general suporta el so de les armes. Mentre la major part dels diputats han obeït les ordres de Tejero, el diputat Carrillo i el president Suárez es mantenen asseguts en els seus escons. Suárez fins i tot fa un gest per a ajudar a Gutiérrez Mellado. Pedro Francisco Martín, operador de Televisió Espanyola, va gravar gairebé mitja hora del moment, aportant al món un document audiovisual de valor incalculable sobre la temptativa de cop d’estat.

Amb la presa de l’Hemicicle i el segrest dels poders executiu i legislatiu, s’intentava aconseguir el cridat “buit de poder”, sobre el qual es pretenia generar un nou poder polític. Més tard, cinc dels diputats van ser separats de la resta: l’encara president del Govern, Adolfo Suárez González, el ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, el líder de l’oposició, el socialista Felipe González Márquez, el segon en la llista del PSOE, Alfonso Guerra, i el líder del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo. D’aquella nit, gràcies a que CADENA SER que va seguir emetent, la hi recorda com “La nit dels transistors”, ja que una part de la població la va passar pegat a la ràdio seguint els esdeveniments. Poc després i seguint el pla previst, es va revoltar a València el Capità General de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, qui va treure algunes companyies de carros de combat al carrer, des del port de València fins al centre de la ciutat, on apuntaven als edificis institucionals, com l’Ajuntament o les Corts valencianes. Va declarar l’Estat d’excepció i va intentar convèncer a altres militars de secundar l’acció. En aquella nit la ciutat estava envoltada de militars amb tancs i altres camions de l’exèrcit que havien sortit de les bases de Bétera i Paterna. A les nou de la nit, un comunicat del Ministeri de l’Interior informava de la constitució d’un govern provisional amb sotssecretaris de diferents instàncies ministerials, presidit per Francisco Laína, per a assegurar la governació de l’Estat i en estret contacte amb la Junta de Caps de l’Estat Major.

Entretant, altre general colpista, Torres Rojas, fracassava en el seu intent de suplantar en el comandament de la Divisió Cuirassada Brunete al general Juste, cap de la mateixa, avortant-se la pretensió d’ocupar els punts estratègics de la capital, entre ells la seu de Ràdio i Televisió, i la difusió d’un comunicat relatant l’èxit del cop. La negativa del Rei a donar suport el cop va permetre avortar-lo al llarg de la nit. El propi monarca es va assegurar mitjançant gestions personals i dels seus col·laboradors la fidelitat dels comandaments militars. També va destacar l’actitud del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, qui poc abans de les deu de la nit transmetia a tota Espanya per les emissores de Ràdio Nacional i Ràdio Exterior una alocución on cridava a la tranquil·litat. Fins a la una de la nit van tenir lloc gestions des de l’Hotel Palace, als voltants del Congrés, lloc triat com centre d’operacions pel general Aramburu Topete, llavors Director General de la Guàrdia Civil i el general Sáenz de Santa María, al seu torn Director General de la Policia Nacional.

El monarca també va contar amb l’ajuda de Sabino Fernández Camp, en aquell moment Secretari General de la Casa del Rei, i que va ajudar al Rei realitzant cridades a diversos sectors militars com capitanies generals, estat major, etc. També va apareixer el general Alfonso Armada, part del pla colpista, qui pretenia sibilinamente, simulant negociar amb els assaltants, proposar-se com solució de compromís. El seu secret pla de cop emulant al general francès De Gaulle, fracassa al negar-se Tejero que presidís un govern del que també formarien part socialistes i comunistes. Més tard, descoberts els seus plans, seria rellevat del seu lloc de Segon Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit per la seva implicació en la trama colpista. A la mitjanit, Alfonso Armada es va presentar en el Congrés amb un doble objectiu: convèncer al tinent coronel Tejero perquè deposés la seva actitud i assumir ell mateix el paper de cap del Govern a les ordres del Rei, en actitud clarament anticonstitucional. Però Armada no era la “autoritat competent” esperada i Tejero ho va despatxar violentament.

Sobre la una de la matinada del dia 24 de febrer, el Rei va intervenir en televisió, vestit amb uniforme de Capità General dels Exèrcits per a situar-se contra els colpistes, defensar la Constitució espanyola, cridar a l’ordre a les Forces Armades en la seva qualitat de Comandant en Cap i desautoritzar a Milans del Bosch. A partir d’aquest moment el cop es dóna per fracassat. Milans del Bosch, aïllat, va cancel·lar els seus plans a les cinc del matí i va ser arrestat, mentre que Tejero va resistir fins al migdia del 24. No obstant això, ja durant el matí del dia 24 van ser alliberats els diputats.

Nomes produir-se l’assalt al Congrés, el cop va ser condemnat amb tota duresa pels països de la Comunitat Econòmica Europea (més tard, Unió Europea), amb qui Espanya estava negociant una adhesió que es produiria finalment en 1986. D’entre tots els estats membres convé destacar per la seva enèrgica protesta la del Regne Unit i especialment la llavors Primera Ministra, Margaret Thatcher, que va qualificar la revolta militar com “un acte terrorista”. Per la seva banda, Estats Units es va mantenir oficialment neutral quant al procés.

No obstant això, durant el judici, Tejero va afirmar que “tant el govern d’EUA com el Vaticà havien estat sondejats pel general Armada”. Després de l’entrada de Tejero en l’Hemicicle, el Secretari d’Estat nord-americà, el general Alexander Haig, es va limitar a dir que “L’assalt al Congrés dels Diputats és un assumpte intern dels espanyols”, el que li va valer severes crítiques internacionals. Una vegada fracassat el cop Estats Units va canviar el to de les seves declaracions radicalment: “Hem de congratular-nos que a Espanya hagi triomfat la democràcia”. Per la seva banda, el Vaticà es trobava reunit el dia 23 en una Assemblea Episcopal, pel que no va realitzar declaracions fins al dia 24, quan va condemnar el cop ja fracassat.

Després del cop van quedar alguns interrogants, especialment referits al paper que va jugar cadascun dels principals colpistes i especialment a les intencions i suports d’Armada. Les conseqüències més destacades van ser l’inici d’un procés d’involució autonòmica amb l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), posteriorment declarada parcialment inconstitucional, i que la monarquia va sortir poderosament reforçada entre la població i els mitjans polítics.

En el judici seguit amb posterioritat davant el Consell Suprem de Justícia Militar, conegut com el Judici de Campament van ser condemnats a 30 anys de reclusió, com principals responsables del cop d’estat, Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero Molina. La trama civil del cop mai va ser investigada de manera rigorosa, sent l’únic civil condemnat el ex dirigent dels Sindicats Verticals de la dictadura franquista Juan García Carrés. Així mateix, no ha estat suficientment aclarit el paper ocupat pel comandant del llavors denominat CESID, avui Centre Nacional d’Intel·ligència, José Luis Cortina, absolt en el judici per falta de proves, si bé el capità Gómez Iglesias, un subordinat seu, va ser condemnat per organitzar l’arribada dels guàrdies civils assaltants al Congrés utilitzant vehicles, plaques de matricula falses i equips de transmissions pertanyents a l’escola d’agents operatius del CESID. Tres mesos abans del cop d’estat del 23-F, el CESID va avisar al president del Govern i a alguns dels seus ministres d’una sèrie d’operacions en fase de maduració per a torçar el curs dels esdeveniments polítics…. Però el pla del que es donaven més detalls i al que els autors del document concedien un alt grau de viabilitat i fins i tot li posaven data: primavera de 1981- consistia a forçar la dimissió d’Adolfo Suárez com cap del Govern i assegurar el suport parlamentari de UCD i PSOE a un nou president, que seria un general, a fi de configurar un Govern de gestió o de salvació nacional. Per la seva banda, el general Carlos Alvarado va confessar després de la prescripció dels delictes jutjats pel 23-F la seva participació en l’intent de cop d’estat. La identitat del popularment conegut com “Elefant Blanc”, el militar promotor del cop al que Tejero esperava en el Congrés per a fer-se càrrec del govern i que mai va aparèixer, no ha transcendit i segueix sent un misteri. Entre els noms apuntats es troben els d’Alfonso Armada o Milans del Bosch,  partícips coneguts en el cop. Els trenta condemnats en el judici van ser els següents: Membres de les Forces Armades

1. Jaime Milans del Bosch i Ussía. Tinent General i Capità General de la III Regió Militar. Condemnat a 30 anys.

2. Alfonso Armada i Comyn. General de Divisió i 2º Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra. Condemnat a 30 anys.

3. Luis Torres Rojas. General de Divisió i Governador Militar de La Corunya. Condemnat a 6 anys, ampliada 12 pel tribunal Suprem (TS), indultat en 1988 . 4. Diego Ibáñez Anglès. Coronel d’Enginyers i 2º Cap d’Estat Major de la III Regió Militar. Condemnat a 5 anys, ampliada a 10 pel TS.

5. José Ignacio San Martín López. Coronel d’Artilleria i Cap d’Estat Major de la Divisió Cuirassada Brunete. Condemnat a 6 anys, ampliada a 10 pel TS.

6. Pedro Mas Oliver. Tinent Coronel d’Infanteria. Condemnat a 6 anys.

7. Camilo Menéndez Vives. Capità de Navili de l’Armada. Condemnat a 1 any. 8. Ricardo Marró Zancada. Comandant d’Infanteria. Condemnat a 6 anys, ampliada a 12 pel TS, indultat en 1989 .

9. Carlos Alvárez-Arenas i Pardina. Capità d’Infanteria. 3 anys de suspensió d’ocupació.

10. José Pascual Gálvez. Capità d’Infanteria. 3 anys de suspensió d’ocupació. 11. Francisco Dusmet García-Figueres. Capità d’Infanteria. 2 anys de suspensió d’ocupació.

12. José Cid Fortea. Capità d’Intendència. 2 anys de suspensió d’ocupació.

Membres de la Guàrdia Civil

1. Miguel Tacat García. Coronel. Condemnat a 6 anys, ampliada a 8 pel TS.

2. Antonio Tejero Molina. Tinent Coronel. Condemnat a 30 anys.

3. Vicente Gómez Iglesias. Capità. Condemnat a 6 anys.

4. Jesús Canells Aguilar. Capità. Condemnat a 5 anys.

5. José Luis Abad Gutiérrez. Capità. Condemnat a 5 anys.

6. Enrique Bobis González. Capità. Condemnat a 3 anys.

7. Francisco Vorera Martín. Capità. Condemnat a 3 anys.

8. Carlos Lázaro Corthay. Capità. 3 anys de suspensió d’ocupació.

9. Juan Pérez de la Llastra. Capità. 3 anys de suspensió d’ocupació.

10. César Alvárez Fernández. Tinent. Condemnat a 1 any.

11. Pedro Esquerre Sánchez. Tinent. Condemnat a 1 any.

12. Vicente Ramos Rueda. Tinent. Condemnat a 1 any.

13. Santiago Veí Núñez. Tinent. Condemnat a 1 any.

14. Miguel Boza Carranco. Tinent. Condemnat a 1 any.

15. Jesús Alonso Hernaiz. Tinent. Condemnat a 1 any.

16. José Núñez Ruano. Tinent. 1 any de suspensió d’ocupació.

17. Vicente Carricondo Sánchez. Tinent. 1 any de suspensió d’ocupació.

Civils

1. Juan García Carrés. ex dirigent dels Sindicats Verticals franquistes. Condemnat a 2 anys.